El Matrimoni d'Skogafoss Happolati - Escena V

Escena V

(el saló de sempre. Llum molt tènue, gairebé foscor però que es puguin veure els cossos. Sobre el sofà SKOGAFOSS HAPPOLATI i, reposant el cap sobre el seu pit molt tendrament, LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN. Ell l’acaricia els cabells, el nassarró i les galtes amb la mà dreta, l’esquerra sobre el ventre d’ella. La noia té els ulls tancats i un somriure de plaer)

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Eyjafjalla meva… joieta meva… què no donaria jo per què els meus pares no tornessin mai del teatre!

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: I jo, i jo, Skoggi meu.

SKOGAFOSS HAPPOLATI (va acariciant les parts que anomena): Mmmm… quins cabells més perfumats, com xiuxiuejos de palissandre que s’escolen al vent. I quines galtetes que semblen pomes madures, llestes per collir i besar. I quin nassarró d’osset de peluix, esvelt i incitant al petó. I mira aquests llavis tous i melosos que semblen confitura de gerds, de maduixes, de cireres… com brollen mel, com demanen que siguin tastats! (la besa llargament, amb delectació) I aquest ventre pla i serè… (mica en mica va pujant la mà esquerra cap als pits d’ella) i aquests pits, petits, rodons, ferms i suggerents, que inciten a beure-hi l’elixir de l’Eros suprem… (li acaricia la part baixa dels pits per sobre el vestit i puja el dit índex per la gorja i el coll fins la barbeta, la pren amb el polze i l’índex i la torna a besar. S’hi estan una bona estona) I per què esperar fins el matrimoni, nalleni? Pugem ara mateix a la meva cambra, treu-te les robes que et guarden i deixa’m unir els nostres cossos ardents! Reneguem del dogma i fonem-nos en el pecat! Força de la luxúria, jo t’invoco, endu-te’m! Endu-nos!

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN (divertida): Calla, ximplet, calla, que encara ens veurà algun criat i la farem bona. Pensa què dirien als clubs! Com si no tinguessis ja prou mala reputació, Skogafoss.

SKOGAFOSS HAPPOLATI (fent-se el desentès): Ai, jo per què?

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: Si se’n parlava, als clubs, de tu i les prostitutes!

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Saps que això és mentida, Eyjafjalla. Jo mai m’hi he entès, amb aquestes dones! Prou bé saps que jo només tinc ulls per a tu, plor d’ambre meu.

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: Què és el que més t’agrada del meu físic?

SKOGAFOSS HAPPOLATI (recitant): Oh, Rosa bella, dolça flor,

com desitjo la teva mel,

i et dic sense gens de por

que tot en mi és pur anhel.

Desitjo els teus agressius ulls,

que el teu ardent candor demostren,

i, quan les flors dolçament culls,

sota ton coll picants es mostren.

Desitjo tes roges galtes

que, en no tenir, dolc de pena,

i les veig, serenes i altes,

lluir sota la teva esquena.

Pels teus cabells em deliria,

on, sense témer el pudor,

ma forta espasa clavaria,

al cast bell mig del teu honor.

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: Oh, calla! Que n’ets, de ximplet! (el besa fugaçment)

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Ai, petita, si tu sabessis! Si tu sabessis els embolics en què em fico dia rere dia! I tot per aquesta estúpida dèria que tinc de pensar! Oh, si en seria, de sortós, si jo fos un tàvec més que no pensés, que només visqués la vida per fer calés i després s’atipés com un vedellot assedegat! Si jo fos com els altres viuria tan feliç, i sabria que tu m’esperaries al crepuscle al llit per fer-me l’amor cada nit fins l’albada. Cogito, ergo non sum uguale. Però jo, Eyjafjalla Ylajali Einikki, filla de Juhn Kutheimen, no puc dur-te més que desgràcies!

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: Au, va, beneit, no diguis aquestes bestieses. I per què no podries fer-me feliç, tu? Si ets la cosa més dolça del món.

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Eyja… jo… ai, jo t’hauria de dir una cosa.

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN (besant-lo): Digue’m, enkelini.

SKOGAFOSS HAPPOLATI: És que si t’ho dic puc posar-me molta gent en contra.

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: Hauries de fer una malifeta molt gruixuda perquè algú com tu tingués enemics.

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Ai, jo, és que… no sé com dir-t’ho.

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN (eròtica): Doncs de la forma més simple. A cau d’orella.

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Ai, està bé, però després no m’ho retreguis.

(SKOGAFOSS HAPPOLATI apropa els llavis a l’orella de la noia i hi xiuxiueja. Ella passa de tenir el rostre endolcit a adoptar una postura tensa i indignada)

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: Com que ets anarquista!? Però, què significa, això?!

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Xsssst! Que els pares no en saben pas res! A veure si encara em ficaràs en un problema.

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN (indignada): Però això que em dius és molt greu! És una blasfèmia! I suposo que també seràs ateu, no?

SKOGAFOSS HAPPOLATI (entristit): Sí. Ho sento

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN (indignadíssima): No, qui ho sent sóc jo. Em sembla que necessito reflexionar una mica sobre tu i jo. No em sembla gens adient que això sigui així.

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Però, Eyja, nalleni, puc canviar. T’ho prometo! Per tu puc canviar-ho tot!

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: Però aleshores ja no series tu. I si no fossis tu jo ja no et voldria.

SKOGAFOSS HAPPOLATI: I si sóc jo, autènticament jo, tampoc t’agrado, no?

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: Ai, Verge Santa! M’he promès amb un anarquista! Que Déu m’empari!

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Però, per favor, Eyjafjalla, no estiguis trista. Puc canviar! (la intenta acariciar. Ella se’n desempallega)

LA JOVE EYJAFJALLA KUTHEIMEN: No! No em toquis! Ets un ateu, i un anarquista, i un salvatge! (s’aixeca del sofà i se’n va)

SKOGAFOSS HAPPOLATI: Eyja!

(la noia fa mutis i els focus s’apaguen)