Al meu Àngel del Nord
Al caure tu bella, Oh nit,
s’ensopeix el patiment que sento
i el meu cos s’obre de pura ànsia, serè,
desitjant la dolçor dels teus plaers.
Amb la brisa suau i fresca
jec a l’abraçada de les ombres
sobre l’herba suau, amorosa,
i veig a la Lluna el nacre del seu rostre
Vagar em fas per camins desconeguts
on es fonen amistat i amor,
i en la llunyania veig els seus ulls verds de maragda.
I mentre la meva fúria esdevé devoció
l’àngel, aquell àngel, a lis esteles que tan hautes sount,
amb llum del Nord em somriu misteriós i llunyà,
superior.
I amb la llum cristal·lina dels seus ulls em pregunto
devot i esclau, encantat, pres del narcòtic,
serà això
amor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada