A Jørgie li cau un fulard

A Jørgie li cau un fulard

Passejava Jørgie un dia a la ciutat

enmig del volar dels vents de primavera.

De sobte Èol al clatell li ha bufat

i ella, gràcil, sota un porxo s’arrecera.

Sobtadament li volava ël fulard

i subtil fins mons peus el duia l’aire.

Jo, encantat, el mirava amb mon esguard

i en sentia la inconfusible flaire.

I jo el prenia entre mos braços

i ja l’estrenyia ben fort!

Flotant a l’aire en cent trossos

s’esquinçava la meva sort.

No gosaré!

Ella se m’apropava per l’avinguda

i ja era més clar i més fort son perfum.

D’ella, tan elegant, com del cel caiguda,

de tan vaporosa en naixia un boirum.

No gosaré!

I ella m’agafà el fulard de les mans

i complaguda em mirà amb els seus ulls sants.

Em donà les gràcies, somrigué i marxà

sense saber com jo l’arribava a estimar.

No gosaré dir-li res!