Sobre mi mateix

Diria on vaig nàixer, però no ho vull dir, perquè és fútil. Un home no neix, es fa, i només importa allà on s'ha fet. Jo em vaig fer a molt llocs: a l'institut, a casa dels meus pares (que no casa meva) i, enmig de moltes llàgrimes, en una adol·lescència no massa feliç i bastant solitària.

Els meus primers poemes van ser en castellà sota influència del gran Quevedo però un dia em vaig dir "com pots ser catalanista i escriure en castellà?" Aleshores vaig decidir escriure en la meva autèntica llengua. El setembre del 2010 tenia molt de temps lliure (perdia hores i hores de transport públic a la setmana) i, per matar el temps, em dedicava a escriure poemes. Un dia em vaig decidir a fer-ho seriosament, com si fos un ofici, i m'hi vaig posar de debò.

D'ençà aquell moment ha passat prou temps i he seguit escrivint i no me'n penedeixo. La meva família sempre es reia de mi perquè deien que jo era massa bo i refinat com per escriure en una llengua de "patètics paletos". Com més insults i menysteniments rebia per voler escriure en català, més va arrelar en mi la llengua de Verdaguer. Tinc alguna coseta en finès, italià, francès... sóc un apassionat ideolingüista, és a dir, creador de llengües, i des de fa molt de temps tinc un idioma creat, tot i que no el conreo massa darrerament.

Sovint la gent em diu que com és que escric enlloc de jugar a futbol, mirar el Barça o el bàsquet. Senzillament no ho puc explicar. Per què pinten els pintors? Per què fan música els músics? Només, com digué Rodoreda, "escric perquè m'agrada escriure, altrament no ho faria".

Sovint es parla que tots els autors tenen influències. Jo no sóc diferent. Qui m'ha influenciat? Espronceda, Runeberg, Schiller, Goethe, Bécquer, Verdaguer, Darío, en el seu dia Quevedo, Foscolo, Leopardi, Ausiàs March, Màrius Torres, Maragall... No només els poetes inspiren. El que digui que només s'inspira en els clàssics, diguem-ho clarament, és un fantasma. Els cantants també són grans poetes. En mi han tingut gran força cançons com Tallulah (Sonata Arctica), Omnos (Eluveitie), algun que altre rap de Fabbro Togo, la escocesa vitalitat de Capercaillie i la meravellosa veu de la seva cantant Karen Matheson (amb Coisich A’ Ruin i Hoireann O), els Wolfe Tones, Rammstein amb aquella poesia en moviment que és Frühling in Paris, Elis o The 69 Eyes... La música clàssica que més m'ha colpit és, sens dubte, Jean Sibelius. La seva obra "Finlàndia" és capaç de fer bategar el pit d'orgull a un mort. La sisena simfonia, com ell mateix deia, recorda les primeres neus de l'any que mai he tingut el plaer de veure i em fa tancar els ulls de plaer.

La ideologia gòtica (goth o dark) ha tingut una gran influència en mi des que vaig començar a ser poeta “de debò”. Tinc poesies una mica pujades de to... diguem-ne “violent”, i bastant tètriques. L’amant de la mort, el vampir que s’enamora de la seva víctima, el suïcida repudiat pels seus amics…

Tampoc cal especificar massa que sóc un enamorat de Catalunya, de Suïssa i de Finlàndia. Catalunya és l’amor captiu, Suïssa l’amor real i Finlàndia, l’ideal (i no dic “platònic” perquè Aristòcles Plató era un idiota, com Nietzsche digué de Kant en “L’Anticrist”).

Bé, suposo que ja no cal dir res més de mi.

Una abraçada a tots!