(Tot fosc, silenci absolut per crear impaciència durant aproximadament un minut. Lentament s’encenen els focus. Es veuen dues cadires de palla a l’esquerra, mirant cap a la dreta del públic, al fons un mur de pedra tosca. Al fons a la dreta hi ha un pal amb una enorme bandera espanyola penjada).
SOLDATS: ¡Vamos, hijos de perra bastarda! ¡Moved el culo, pedazo de vagos!
(Surten Julià i Otger amb pantalons vells i sense camisa. El seus torsos són nafrats, plens de sang i de ferides. Van lligats de mans, amb cabells molt curts. Darrere entren els soldats, amb uniforme de principis del segle XX i els fusells a l’esquena, acompanyant els reus)
EL GENERAL ESPANYOL (sense que se’l vegi a l’escenari i amb accent militar): ¡Al-to!
(Reus i soldats s’aturen. Els soldats es quadren. Julià i Otger miren al terra.) EL GENERAL ESPANYOL entra a l’escenari amb gran pompa. Duu un uniforme netíssim, amb molts guardons i medalles, botes de canya llustroses i, contravenint les normes, fuma amb molta ostentació un gran cigar cubà. S’atura entre els soldats i els condemnats)
EL GENERAL ESPANYOL: A ver, vosotros dos, escoria, cuando voy a fusilar a purria rebelde como vosotros me gusta que me miren a la cara, para veros palidecer de miedo. ¡Alcázar!
ALCÁZAR: ¡Sí, señor!
EL GENERAL ESPANYOL: ¡Tráigame algo donde sentarme! ¡Y bebida, tengo el gaznate seco, maldita sea!
ALCÁZAR (covard): Pero, señor, esta usted de servicio.
EL GENERAL ESPANYOL (visiblement enfadat): ¡Alcázar! Obedezca si no quiere comerse un arresto de una semana, maldita rata de cloaca.
ALCÁZAR: ¡Señor, sí, señor! ¡Vamos, muchachos!
(Els soldats surten de l’escenari i tornen a entrar duent una butaca de molles i una taula amb una ampolla de conyac, una copa, un xiulet i un cendrer. Li ho posen tot al GENERAL, que s’asseu gemegant de plaer. Els soldats es tornen a quadrar en fila)
EL GENERAL ESPANYOL: ¡Ooh! Esto es vida. Y mi madre decía que me metiera a cura. ¡Ja! No habría aguantado toda mi vida a base de tocar la zambomba. Lo bueno que tiene llegar a general es que tienes una mujer que te admira tanto que puedes irte de putas sin que nadie diga nada y luego volver a casa con todo el rostro hallando la sopa caliente en la mesa. ¿No es cierto, Cortés?
CORTÉS: ¡Señor, sí, señor!
EL GENERAL ESPANYOL: Muchachos, atadme a estos desperdicios a las sillas. Quiero divertirme con ellos.
(Els soldats asseuen i lliguen Otger i Julià a les cadires)
EL GENERAL ESPANYOL: Bien, chicos, podéis retiraros. Tenéis un rato para hacer lo que os plazca, ya os llamaré cuando se requiera.
ELS SOLDATS ARMATS: ¡Señor, gracias, señor!
(Els soldats es quadren amb els tacons, saluden, EL GENERAL ESPANYOL els torna la salutació superbament i tots quatre fan mutis. Queden sols Julià i Otger, que segueixen dempeus mirant el terra, i EL GENERAL ESPANYOL, assegut a la butaca fumant i bevent amb plaer)
EL GENERAL ESPANYOL: Bueno, pipiolos, tengo un rato para divertirme a vuestra costa. Tengo la extraña afición de informarme acerca de los piojos a los que fusilo y me acaban de destinar a esta fortaleza. (beu amb molta pompa i fa una calada) Nunca he entendido esa estupidez de los nacionalismos y de las ideas de izquierda, las llaman. Anarquismo, “sucialismo”, nacionalismo… ¡menuda sarta de chorradas! Incluso esa escoria atea me repugna. Vosotros estáis aquí por separatistas. ¡Pobres idiotas! Para empezar os diré una cosa que quiero que quede bien clara: jamás seréis libres. Y por un motivo bien simple: nosotros no queremos, y aquí… (s’aixeca i va cap als reus fins que s’hi encara) ¡y aquí mandamos nosotros!
(JULIÀ i OTGER se’l miren amb fàstic)
EL GENERAL ESPANYOL: ¡A mí no me miréis con esa cara de vanidad, deshechos humanos! (els fa una bufetada a cadascun).
JULIÀ: Gaudeix del moment, rata uniformada, doncs arribarà un dia en què serem nosaltres els que us afusellarem. Arribarà un dia en què us foragitarem d’aquesta terra que és nostra i no hi tornareu mai més!
OTGER: Arribarà un dia en què els vostres fusells es tornaran en contra vostra, en què la vostra sang regarà la terra que vosaltres mateixos heu ermat, traient l’aliment al pobre pagès d’esquena torçada, amb dona en esclavatge, fill a les quintes i filla prostituïda a la vostra gentussa de milícia.
JULIÀ: El pa que es cou a Catalunya és pels seus fills, com la mare manyaga que alleta els seus minyons amb devoció. Us ho prometem! Per cada llesca de pa que se’n va en alimentar soldats colonialistes, es tallarà un coll!
OTGER: La vostra ànsia voraç que no coneix ni pietat, ni perdó, ni justícia, durant dos-cents anys ha arrasat el camp català. Els fruits de la terra han alimentat els colonitzadors i han fet morir de fam els qui els conreaven, les bèsties han anat a parar a les vostres escudelles mentre el manobre i l’obrer llanguien de fam, els ametllers i els cirerers, els pruners i els presseguers, el camp de Lleida s’ha anat en encebar el ventre d’un rei fals a ca nostra i la fusta ha estat talada per fer ço que n’heu volgut fer sense el nostre consentiment!
JULIÀ: Fam, en definitiva! Fam d’una terra ermada per les vostres baionetes! Fam d’una terra de treballadors espoliats! Fam d’una terra de joves violades! Fam d’una terra de nois assassinats a Cuba, Puerto Rico, Filipines, Marroc!
EL GENERAL ESPANYOL (que ha tornat a seure a la butaca i va bevent mica en mica): ¡Ja! Si vuestros bastardos han muerto ha sido por defender una causa mucho mayor que sus miserables vidas, ¡llamada España! No se puede forjar un imperio en la historia sin hacer sacrificios, ¡enteraos ya!
OTGER: Qui parla d’imperis? No parlem d’imperis, parlem de brutalitat!
JULIÀ: De gola!
OTGER: De set de sexe!
JULIÀ: De set de sang!
OTGER: D’injustícia espanyola!
JULIÀ: D’afusellats!
OTGER: De fam!
JULIÀ: D’una jove verge maltractada, violada i humiliada!
OTGER: De Catalunya!
EL GENERAL ESPANYOL: ¡Silencio! Debería daros vergüenza. ¡Si escoria como vosotros ha muerto ha sido por contribuir al más alto de los fines, que es el Imperio! La única posibilidad de Cataluña es rendirse ante España, reconocer su propia insignificancia y luchar por su señora y ama, ¡que es España La Grande! JULIÀ: Quina “La Grande”? Com goseu dir “gran” a una monarquia caduca i carrinclona que per la seva pròpia estupidesa va perdre el món? Mireu! Dominàveu el món i per gastar els diners en banquets i putes i no en canons se us va anar tot en orris! Era tan “invencible” que d’una tempesta es va enfonsar la meitat! OTGER: Un estat no es pot crear amb força i destrucció. Si voleu crear una Espanya plural, de tots els pobles, heu de donar respecte per rebre col·laboració. Si aneu amb l’espasa a la mà no aconseguireu més que aixecaments. Sang per sang, és la llei de Catalunya!
EL GENERAL ESPANYOL: Vaya, vaya, vaya. Veo que sois muy patriotas. Decidme, ¿de dónde salen las cucarachas como vosotros? ¿Dónde os han detenido?
JULIÀ: Nosaltres venim de la universitat de Barcelona. Som estudiants! Som aquells qui volen fer de Catalunya una nova nació, una nació forta, culta, lliure!
OTGER: Enlloc de dedicar-nos a assassinar, violar i torturar, nosaltres hem decidit agafar el camí d’Atenea i Minerva. Si no podem armar les nostres mans, vam decidir armar les nostres ments!
EL GENERAL ESPANYOL: ¿Armar vuestras mentes? No me hagáis reír. No sois más que dos piojos ignorantes salidos de la pocilga que es Barcelona. En esta ciudad uno se pudre de tanto oír hablar esa cosa que parece que se ladre llamada catalán.
JULIÀ: El camí de la vertadera llibertat és el coneixement. Si som ignorants, mai podrem ser lliures. Armar les nostres ments ens farà lliures per dins, i armar els nostres punys ens farà lliures per fora, però una nació que no sap no pot lluitar. El coneixement és poder.
OTGER: Ben dit, Julià!
JULIÀ: A més, per què afusellar-nos? Mai us ens traureu de sobre. Si ens mateu, esdevindrem herois que incitaran a la revolta, i si no ho feu, dia a dia anirem estenent la pólvora als vuit vents d’aquesta pàtria. No podreu mai amb nosaltres. Sou més, però més dèbils.
EL GENERAL ESPANYOL: ¡Callaos! ¿Es que no os dáis cuenta? Podríamos asesinaros a todos, a cada uno de vosotros, pequeños idiotas! Si quiero puedo sacar a toda la guarnición del castillo, rastrear casa por casa esta infecta ciudad ¡y hacer cuánto me plazca! Violar, detener, robar, ejecutar, torturar…
OTGER: I per què vols cometre aquests crims?
EL GENERAL ESPANYOL: Porque son crímenes cuando se cometen contra humanos, pero vosotros, los catalanes, ¡sois peores que las bestias! A vosotros os haría cosas que no osaría hacerle al más bajo de los mendigos. Sois animales. ¡Qué digo! ¡Aún peores que animales!
JULIÀ: Veus, Otger? Per què hauríem de respectar una gent que no ens considera ni humans, però ens demana diners, ens demana teixits, ens demana vaixells, ens demana trens, ens demana dones, ens demana menjar, ens demana respecte a canvi d’insults?
OTGER: Per res. Julià, si hem gosat desafiar el seu poder ha estat perquè estem convençuts que ço que fem té un honor i té una fi. No és hora de rendir-se, ni de defallir. Per cada català executat, cent més en lluita!
JULIÀ: Per cada jove violada, una bomba!
OTGER: Per cada obrer detingut, un policia tirotejat!
JULIÀ: Per cada dona pidolant menjar pels seus fills, un soldat acoltellat!
OTGER: Per cada dia que la Universitat es tanqui, un assalt a casa d’un espanyolista! JULIÀ: La culpa no és nostra, sinó vostre l’error, espanyols. En una Espanya plural, federal, de respecte i convivència, de reconeixement mutu, tots hauríem estat feliços i viscut en harmonia. Però la vostra supèrbia castissa ha dut a la revolta. Hauríem pogut viure com germans, però l’ànsia de poder que nia en vosaltres ha pretès sotmetre’ns a la vostra voluntat. No com a germans, sinó com a súbdits ens heu volgut!
OTGER: I ara us diem que se us ha acabat. L’esclavatge dels catalans un dia serà trencat i llurs cadenes seran les que, el dia de demà, enllacin els vostres colls doblegats davant la grandesa d’una terra que per segles heu cregut el vostre feu. Rodaran caps demà si avui no useu la ploma per signar la pau i reconèixer el dret a la llibertat.
JULIÀ: Pensa-hi, altiu general. Tens al teu abast la pau i la salvació dels teus homes. Vols veure com son tirotejats i bombardejats pels carrers de la vella seu? Vols veure sang vessada per més anys? Vols veure més disturbis, més manifestacions, més violència?
EL GENERAL ESPANYOL: ¡Cerrad el pico! ¡Debería daros vergüenza osar compararos a mí! Represento a la nación que tiene derecho monárquico de linaje sobre el mundo entero, y vosotros, estúpidos idiotas, ¡me decís que os alzaréis en mi contra!
OTGER: Farem tot el que ens sigui possible per enfonsar aquest imperi de suro. Fins a l’últim que quedi viu volem lluitar, no tolerem que feu el que voleu a casa nostra.
EL GENERAL ESPANYOL: ¿Qué es lo que os hace sacar tanto odio contra vuestra patria? ¿Dónde queda el amor patrio?
JULIÀ: L’amor patri es queda a la pàtria, que és a casa. A Catalunya.
EL GENERAL ESPANYOL: Vuestra casa está donde yo os diga, pues sois los súbditos de España, ahora y siempre. Y, si por cualquier desventura, un día osarais separaros, el ejército que represento se encargaría de vosotros. Al perro que desobedece, se le pega, igual que os azotaremos a vosotros por insumisos.
OTGER: Vine si goses, porc!
JULIÀ (desafiant): Aquí! Aquí amb el coltell! Vine si t’atreveixes a tocar-nos un pèl, garrí encebat i greixós!
(El general s’aixeca de la butaca, fa un violent glop de conyac i deixa el got sobre la tauleta amb força).
EL GENERAL ESPANYOL: ¡Se acabó! Me tenéis hasta los cojones. Universitarios rebeldes, contestatarios, provocadores, insumisos, irrespetuosos… ha llegado la hora de acabar con vuestras blasfemas e insultantes vidas.
(el general fa sonar un xiulet que agafa de la tauleta i apareixen els quatre SOLDATS ARMATS).
SOLDATS ARMATS (a la vegada): ¡Señor, a sus órdenes, señor!
EL GENERAL ESPANYOL: Muchachos, proceded. Se acabó el palique.
SOLDATS ARMATS: ¡Señor, sí, señor!
(Fernán surt de la formació i s’encamina cap a OTGER i JULIÀ. Treu una bena blanca del sarró i es disposa a tapar-los els ulls)
OTGER: Mai! Aparta tes brutes mans de mi, bastard! Un català sempre encara la mort amb els ulls oberts i el front alt!
JULIÀ: A mi tampoc, porc! Vull veure com les bales vénen cap a mi. Vull veure la mort endur-me cap al seu regne i esdevenir un heroi del poble i, quan sigui al feu de la sagrada nekros, demanar-li que torni a baixar i se us endugui a tots vosaltres. Sé que no m’espera ni cel ni infern, sinó memòria històrica imperible. Mort! Vine a nosaltres per fer-nos els teus serfs!
(els soldats es reagrupen en fila i presenten armes)
EL GENERAL ESPANYOL (amb accent militar): ¡Car-guen!
(els soldats carreguen els fusells)
EL GENERAL ESPANYOL (amb accent militar): ¡Apun-ten!
(els soldats apunten els reus, que segueixen amb l’esguard alt i valent. El temps sembla parar-se per uns segons)
JULIÀ (entendrit): Adéu, Otger. Sempre recordaré com el teu avi ens llegia poesia vora el foc quan érem petits, i com la teva mare ens amanyagava. El teu avi ens va fer ser independentistes.
OTGER (també entendrit): Adéu, Julià. Jo també recordaré sempre aquells dies al saló de casa teva, bevent la xocolata desfeta que preparava la teva mare, i sentint el teu pare llegir enervat el diari. Recorda que les nostres morts segueixen una fi anomenada Llibertat.
JULIÀ: Adéu.
OTGER: Adéu.
(EL GENERAL ESPANYOL està tens. S’asseca la suor del coll amb un mocador, es nota que la situació l’enerva. Els SOLDATS ARMATS esperen l’ordre impacients. De sobte es comença a sentir un gran xivarri que s’apropa. Crits, timbals i gralles s’aproximen. EL GENERAL ESPANYOL s’espanta).
EL GENERAL ESPANYOL: ¡Cortés! ¿Qué es eso?
CORTÉS: Voy a ver, ¡señor!
(Cortés fa mutis pel fòrum. Els soldats esperen mentre el soroll es fa cada cop més fort. Cortés torna passats uns trenta segons, corrent).
CORTÉS: ¡Señor, hay una multitud congregada fuera, en la plaza!
EL GENERAL ESPANYOL: ¿Cómo, una multitud? ¡Que la dispersen! Si hay que usar balas, ¡que se usen!
CORTÉS: Pero, mi general, no tenemos fuerza suficiente para disolverla. Hay miles de personas ahí afuera, puede que cien mil. ¡No tenemos tantos hombres!
EL GENERAL ESPANYOL: ¿Y qué piden?
CORTÉS: La liberación de los dos reos.
EL GENERAL ESPANYOL: ¡Jamás!
(de sobte se sent un esclat d’explosius i surt fum de la part esquerra de l’escenari. Entren L’INDUSTRIAL CATALÀ, EL PETIT EMPRESARI LIBERAL, EL PETIT AGRICULTOR, L’INTEL·LECTUAL, L’OBRER, EL PROFESSOR i EL MILITAR PATRIOTA. Els soldats reculen, atemorits)
EL GENERAL ESPANYOL (visiblement desbordat): ¡Alto! ¡¡Alto!! ¿Quién es toda esta gentuza? ¡Están en territorio militar! ¡Quieto todo el mundo! ¡¿Quién coño son ustedes?!
EL PETIT EMPRESARI LIBERAL (amb frac): Sóc un petit empresari liberal. Tinc el meu despatxet d’advocacia a la Rambla de Catalunya, i he vingut a ajudar aquests herois per un simple motiu: la meva voluntat és servir a un govern just, i no puc fer-ho amb un rei que em sagna a impostos i s’enduu tot ço que vol per pagar un exèrcit d’inútils i una cort opulenta i pomposa. Vull llibertat i dignitat, i garanties per a la meva professió.
L’INDUSTRIAL CATALÀ (amb robes molt riques i barret de copa): Jo sóc un industrial dels licors de Badalona. Durant molts anys vaig invertir ingents quantitats de diners a Cuba, on produïa sucre a un enginy i després en feia rom, i va arribar un dia en què l’exèrcit que els meus esforços mantenien no va saber defensar-me –a mi, que tant havia donat per Espanya!- i vaig perdre tots els meus capitals a les Antilles. Em vaig haver d’enretirar com un pidolaire i produir els meus licors a Catalunya. Tot i haver perdut els meus diners, vaig renéixer com a industrial a la meva terra. I després d’haver perdut el meu reconeixement l’exèrcit espanyol va continuar enriquint-se a costa meva, mantenint una colla d’inútils i ganduls que ofegaven el meu negoci. No he pogut enlloc d’Espanya generar riquesa a aquest país sense que Hisenda, el Rei o l’exèrcit m’ho impossibilitin.
EL PETIT AGRICULTOR (vestit molt senzillament): Jo tinc una petita masia on conreo blat i fruites. Allà hi ha la història de tota una família que durant segles ha alimentat un exèrcit invasor. Durant centenars d’anys el fruit del nostre esforç s’ha anat per pagar rendes que amb prou feines podíem satisfer per mantenir l’exèrcit espanyol. Estic ofegat! Em van prometre que tindria crèdits per adquirir noves terres i màquines, i els bancs espanyols m’han escorxat! Em van prometre que el ferrocarril em duria adobs i transportaria el meu blat i les meves fruites arreu, i encara no l’he vist, aquest tren! Els impostos m’asfixien, gairebé no puc alimentar els meus fills i a sobre, quan els militars volen, se m’enduen les filles al graner. I què rebo a canvi? Sífilis i fam!
L’INTEL·LECTUAL (amb levita negra, boina francesa negra, molt bohemi, i amb ulleres com les d’Àngel Guimerà): Jo, durant anys he intentat difondre el saber i la cultura. Em passo dies i dies davant l’escriptori malvivint de la ploma per fer articles, llibres, obres de teatre i assajos que serveixin per culturitzar el poble. I què em tornen, després de contribuir a aixecar el nivell intel·lectual? La censura! Ai, la censura! Me la trobo arreu. Fas un article sobre economia, censura! Fas un article sobre el Parlament, censura! Fas un article sobre qüestions socials, censura i policia! Fas un article sobre qualsevulla matèria que pugui ajudar els desfavorits, censura, policia i atacs ben incisius i àcids dels diaris pro-governamentals. Intentes una tertúlia a un cafè una mica encesa? Sempre et denuncien. N’estic tip! Jo només vull fer que la gent pugui tenir coneixement del món i gaudir amb les muses d’un entreteniment millor que l’alcohol, i tot el govern espanyol s’entreté en impossibilitar ma tasca. N’estic fart! Només he rebut denúncies i detencions per la meva honrosa feina. I aquests joves han gosat desafiar els meus enemics. Són ara, doncs, els meus aliats i protegits, i vull lluitar amb ells per un món millor, més just i més culte!
L’OBRER (amb granota negra, tacat de greix, amb boina i botes. Duu un enorme mall carregat a l’espatlla): Treballo mil hores al dia en condicions pèssimes, per un sou denigrant que ni cobreix els aliments que necessito per recuperar-me de mon esgotament. Potser és aquest home qui m’explota (senyala a L’INDUSTRIAL CATALÀ) però si aquests joves segueixen lluitant per mi, arribarà un dia en què ja no hi haurà explotació, sinó justícia. La meva família viu en una barraca infecta i es mor de tifus per culpa d’una Espanya que mai ha afavorit els obrers que l’hem aixecada. Si aquests joves s’han aixecat, aleshores tota la classe proletària ho farà, i jo el primer!
EL PROFESSOR (també amb frac i corbata de principis del segle XX): Aquests dos nois són alumnes meus. Des que van entrar a la universitat vaig veure el seu potencial. Són autèntics estudiants. Quan suspenen un examen, s’aixequen i tornen per triomfar. Sempre han col·laborat a tenir la millor de les universitats, a difondre la cultura i han ajudat els seus companys menys avantatjats que ells. Per això els defenso. I mireu-me a mi! Per accedir a la meva plaça vaig haver de fer unes oposicions en una administració corrupta i mil vegades he intentat fer classe en català, i mil vegades m’ha estat prohibit. Per què? Per què no puc defensar el que és meu, com la meva llengua, i he d’agenollar-me davant l’estranger? Si la meva llengua és tan vàlida com el castellà, per què no puc usar-la? D’això se’n diu dictadura i jo, com a professional de l’ensenyament, tinc el deure de lluitar pel saber i ajudar a esfondrar la dictadura. Així doncs, Julià i Otger, compteu amb mi per defensar-vos.
EL MILITAR PATRIOTA (vestit com George Washington): Mireu els meus homes! Haurien d’haver defensat Catalunya i han mort tots defensant un estúpid pla colonial espanyol! Els meus homes, que eren per a mi com els meus fills, han mort a Cuba, a Puerto Rico, a Filipines, a Guam, al Marroc… i res s’ha revertit en Catalunya. M’he vist obligat a detenir catalans -germans meus-, a tirotejar estudiants, a enviar tropes i més tropes arreu i veure com no en tornava cap. I tots fills de Catalunya esclaus de la seva segrestadora Espanya. Ni un sol dels meus homes tornarà a defensar un regne que només vol la nostra sang vessada i es queda ell el triomf! Julià i Otger, tots els homes de Catalunya són amb vosaltres!
(els SOLDATS ARMATS, espantats, s’enretiren caminant cap endarrere i fan mutis)
EL GENERAL ESPANYOL: ¿Y qué se supone que debo hacer ante esto? ¿Qué me queda por hacer para vencer a estas ratas infectas catalanas?
TOTS: Rendir-te!
EL GENERAL ESPANYOL: Está bien. Creo que ha llegado el moment de una prudente retirada.
(el general fa mutis pel fòrum. Entra una noia esvelta, de llargs i llisos cabells rossos, amb ulls blaus i pell molt blanca vestida amb un virginal vestit blanc. Va descalça i duu un petit càntir amb aigua i un finíssim drap blanc de cotó. És CATALUNYA. Tots els altres s’aparten per deixar-la passar. Camina amb un aire eteri i sublim fins els dos reus que, amb el cap girat, la miren encantats. Els deslliga les cordes i es posa davant dels dos presoners).
CATALUNYA (amb una veu delicada i melosa): Joves estudiants, vosaltres que sou el meu futur i els meus enamorats, jo us allibero. Us mereixeu la llibertat que vosaltres m’heu volgut donar sense pensar en les vostres vides. Els vostres pits ardents i nafrats demostren fins on heu arribat per mi i jo, devota, vull tornar-vos el favor.
(CATALUNYA mulla el drap en l’aigua del càntir i neteja les nafres de JULIÀ, que s’esgarrifa entre plaer pel suau tacte de les mans que el toquen i de dolor per les ferides. Les neteja amb una dolça parsimònia, amb la tendror d’una enamorada passional i, quan acaba, fa un petó als llavis a JULIÀ. Després neteja les ferides a OTGER i el besa com una deessa. OTGER i JULIÀ s’agenollen davant CATALUNYA)
OTGER i JULIÀ (a la vegada): Bella Catalunya, fes-me un dolç petó
ara al teu costat amb força camino.
Pren-me en un fort abraç teu, entendridor,
perquè, Catalunya! Jo bojament t’estimo!
CATALUNYA: Joves estudiants, a partir d’ara, jo, Catalunya Sobirana, em comprometo a protegir-vos.
TOTS (a la vegada s’agenollen i diuen): No, Catalunya. Serem nosaltres qui et protegirem!
CORTINA LENTA
