dissabte, 21 de maig de 2011

En el somni d'una jove

En el somni d’una jove
A l’Àngel del Nord

Com si en la nit jo encara pogués sentir
el meu dolç petó roent sobre el teu somriure
i el passar subtil de l’aire boreal, fi
sobre el teu pit bategant d’ànsia de viure

tendrament acoto el meu cap sobre ta sina
besant i acariciant el teu inflamat foc
i, mentrestant, la teva carícia em commina
a fer-te l’amor de nit suaument, poc a poc.

En aquesta nit ella i jo som foc i aire
i amb el seu blanc petó la vida és regalada.
Arreu blanc i blau. Oh! La inconfusible flaire

que amb el vent de la pàtria oreja la besada
fresca d’aquest matí finès, ple d’esperança
de retrobar-te i vèncer la meva recança.

diumenge, 15 de maig de 2011

Ruusujan sängyssä

Ruusujan sängyssä
A Madeleine

Vull fer-te l’amor tota la nit,
estimar-te sobre un jaç de roses,
extasiar-te de pler sobre el llit,
sadollar-te amb les meves mans closes
acariciant amb dolçor el teu pit.

dissabte, 14 de maig de 2011

Madeleine sota la cascada

Madeleine sota la cascada
A Madeleine

Heu-me aquí a l’albada primaveral.
Mira com canten els ocells!
Com la cristal·lina rosada jeu sobre les fulles!
L’herba és tova i acaricia els meus peus nus
i es doblega davant meu. Com n’és, de verda!
Com n’és, de tendra! Com s’assembla als meus ulls!
Em pessigolleja els pedestals i xiuxiueja
amb el delicat passar de la brisa del matí..
Canta, herba, canta, que he vingut a gaudir amb tu!

Allò, allà s’entreveu una cortina d’aigua
que refresca l’aire boreal glaçat.
M’hi apropo i es veu, majestuós, tot ell.
Foss. Foss. Foss… avui seré teva.

Em trec el blanc vestit que em guarda
sóc jove i casta, i vull perdre el candor.
Sóc nua, Foss m’observa
-ets trapella, joveneta-.

El polze es posa suaument a l’aigua
-és freda, com el teu esguard, Foss-
però sé que per dins em desitges.
Camino pel teu pur rajar
alegrement xipollejant dansarina.
Príncep gentil, em sents tocar-te?
La meva mà travessa la teva cortina
i dins nota el buit. Espera! No és buit,
sinó ple de pervers anhel, desitjós.

Desfés els meus cabells. Dansaran al compàs del teu tacte
mentre els beses i els cargoles.
Veus aquests llavis? Són teus. Degusta’ls! Endolceix-los!
Besa’ls! Besa’ls! Besa’ls! Mossega’ls!! Són teus!
El teu tacte em cau pel coll –besa’m el clatell-
i recorre les meves espatlles corbes. Em notes?
Com tremolo per tu?
Quins llavis, que em besen el corbar.
Quins llavis, que m’assaboreixen la jugular.

Baixa, Foss. Baixa, Foss, sense por. Baixa, Foss.
Veus aquests pits? Com, rodons i alts,
ferms i tendres, blancs de neu
et miren i els prenc entre mes mans?
Vine, acompanya els meus dits.
Sents? Sents? Sents com tremolen
amb les carícies, amb els petons?

Mentre siguin teus lluiran alts i orgullosos
i ningú altre els profanarà sota el vestit
i el seu foc roent t’incitarà al bes
i a cada pit un vermell, dues brases
que et faran cremar de desig. Tulta!*
Baixa, Foss.
Sents el meu ventre pla? Toca’l!
Besa’l, per favor! Fes-me tremolar!
Fes que una pulsió elèctrica se m’endugui!
Fes que em deleixi sota l’aigua!
I adorm-t’hi, Foss, reposa-hi els teus cabells
vellutats d’aigua fresca.

Baixa, Foss. No tinguis por. Davant l’horitzó estem sols.
I darrere no m’importa. Potser a tu sí? –No.
Sents el tacte suau? Sents el tacte agosarat?
Ets al jardí, la boca del temple sagrat.
Però encara has de viatjar més.
Gira la cintura, segueix les mans.
Veus com s’agafen? Veus com premen fort?
Escolta el tronar del fuet! T’agrada?
Fes-lo petar! No tinguis por, sóc per sempre teva.
Sóc Madeleine, la teva amant.

Ja has viatjat prou, vés a resar!
Canta el Culte de Venus!
Veus la meva mà? Segueix-la.
Mira com hi penetra. Dins hi ha l’enemic. El Tabú.
Treu l’espasa, esmola-la i entra-hi valent!

Oh, quin crit d’èxtasi, quin panteixar!
Com l’aigua penetra al meu cos, sobirana!
Ressegueix la meva pell, besa’m tota!

Quin plaer prohibit, Foss, el que tu m’has donat!
Ara marxo a viure la vida esclava.
Et tornaré a veure?
Tornaré a ser teva, sublim Foss?

Maan pällä niin kuin taivaassa

Maan pällä niin kuin taivaassa
Per Atena-Niké

Estimada Atena-Niké: ta saviesa
tan incompresa et dugué cap al patiment.
Ara et demano no tenir remordiment.
Niké! Tota tu, i el teu futur, sóu bellesa.

-Koko sinä olet unelma

Siguis on siguis tindràs mon sincer suport.
Pots trencar les cadenes i volar ben lliure
perquè amb el teu coratge no et cal cap sort.
Les teves ales batents et poden fer viure.

-Älä tunne yksinäinen

Atena, al teu rostre no pot tornar a ploure,
alada has de sortir sempre victoriosa.
Si mai el teu puny de guerrera s'ha de cloure

-Sinulla on minut aina

has de guanyar el llorer i mai ser temorosa
ja que tu, Maëlle, en el món seràs victòria
i el teu blanc record serà ressò en la memòria.

-Maan pällä niin kuin taivaassa

Avec toute mon amitié.
Ystävyytemme on ainutlaatuinen, älä koskaan unohdä

Kolme suudelmat

Kolme suudelmat
Au estil de Rimbaud
A Madeleine

Yksi suudelma

Ella, tot tremolant, es fonia amb la nit
i ella, amb els seus llavis, el meu ferro besava.
Ella i jo, units i eterns hem fet un gran crit
Oh, Ella! Jo al seu ventre mon front mesurava.

Kaksi suudelmat.

I ella extasiada sobre el llit tremolosa
contonejant es recargolava de pler,
de sobte, fugaç, concentrà tot son voler
en un petó als meus llavis, ardent, desitjosa.

Kolme suudelmat

Jo, de genolls, besava els seus peus dansarins
i ella al meu front em feia una benedicció
i jo, tan esclau d’ella, en els seus dits fins
besant vaig segellar la meva rendició.


Orlant la volta de l'arc

Orlant la volta de l’arc
A Madeleine

És de nit, es fa la llum del teu rostre
i jo a la terra, sota els teus cels
la volta del teu arc és el meu sostre
on de sexe llueixen mil estels.

Petó a petó orlo la teva volta
i juganer joguinejo amb tons llavis.
Bella, gaudeix de la meva mà solta.
-Oh, no, estimat! Encara no acabis!

La teva respiració descompassada
sublim m’indica que comences a extasiar-te.
La dolça hora del plaer ja és arribada.
És bell art. Música! El joc de masturbar-te.

dijous, 5 de maig de 2011

El teu blanc coll de cigne mossegar

El teu blanc coll de cigne mossegar
Fins i tot els vampirs tenen sentiments…

Fondre’ns junts enmig de la foscor
uns perfectes llavis poder besar
amb un dolç petó delectar el teu pit
i el teu blanc coll de cigne mossegar.

Dues gotes de sang deixar volar
d’una ferida, a la meva glotis
i amb verí poder-te dominar
i que als meus braços esclava t’aboquis.

Estúpida! Ara no pots fugir!
A la fi ets presa al meu parany.
Tindràs tu un dolç i etern dormir
del qual jo n’extrauré un vermell guany.

Ara jeus tota pàl·lida i morta,
la teva dolçor puc assaborir
però el vent la teva olor em porta
i un altre cop voldré morir.

Per què el dolorós remordiment?
Per què la pena després de la mort?
Per què la nostàlgia a la meva ment?
Per què a mi aquesta cruel sort?