El poema del suïcida

El poema del suïcida

Em dirigeixo a la fi del patiment,

algú ho sap? No, només jo. He confessat

tot allò que vaig fer. Sóc un perdedor

abatut. Repudiat pels meus pares.

Merda! Em segueixen? Sí.

L’ombra del meu cos i la meva solitud

m’acompanyen en el camí.

Merda? Per què? Tant de bo algú em seguís,

algú sabés d’on vinc o qui sóc.

D’on vinc? D’on vens? D’on ve?

D’on vinc jo? D’on vens, patiment? D’on ve, la mort?

Vaig venir del res i ara torno al res.

Vaja! Un noi. Se’l veu feliç. Em mira.

Què vols? Veig que agafes una pedra.

D’acord. Ja me’n vaig. Tu també…

Ningú vol un perdedor al seu costat.

Es fa fosc. La llum s’apaga. Duu quinze anys apagada.

i no s’encendrà ara. Per mi? No ho crec.

Aquí està. El meu mausoleu. No serà de marbre amb àngels.

Fosc i pútrid. Sense llum. Sense vida. Sense res.

Vinc… d’on? Vaig a… on?

Qui em diu què m’espera?

Jo m’ho dic. El res, el mai, el sempre, el tot, el…

ningú. Què és la vida? Si la vida és això,

ara entenc els nòrdics i coreans.

Suïcidi. Què més ens espera? Tot plegat

acaba de la mateixa manera. En el res.

Per què perllongar el patiment durant una vida sencera

si res no en trauràs?

Ah, allà veig la meva germana.

Amb els seus amics. Feliç. Quina sort.

Em sents? No ho crec. Em veus? No, ni vols.

M’estimes? Per què pregunto? Només sóc un perdedor,

un heroi, un rebel, un valent idiota. Un vençut. Un apàtrida.

Aquell dia vaig decidir volar lliure i pensar sol,

i tothom m’ha repudiat.

Maleeixo aquesta societat que ens condemna a l’obediència o la mort!

Qui em vol? Ningú. Qui em voldrà? Ni la pols.

Jo no vaig venir aquí per a això. Ningú vol els rebels.

Ningú vol els lliurepensadors.

Un dia em van dir lutte par la langue de ton choix!

I així he acabat. Que bé que t’ho passes!

El pare et va voler a tu, la nineta ensopida i agradable, bleda.

I no a mi, el filòsof bohemi que renegava dels diners.

Potser el pare tenia raó quan em va donar la pistola.

-No tornis, ves-te’n!- D’acord, germaneta.

Molt bé, me’n vaig.

Criiiiic. Me’n vaig.

Crec! Me’n vaig

Adéu, món. Quan vulguis acollir els que et volen ajudar, baixaré del cel.

Adéu, món. Quan vulguis Atenea i no Mercuri, baixaré del cel.

Adéu.

BANG!