Envejo qui sap ser feliç

Envejo qui sap ser feliç

Envejo qui sap seduir una dona

i amanyagar-la en un bes.

Envejo qui sap ser lliure

i gaudir d’un viatge.

Envejo aquell qui sopa sol a Praga

i que pot palpar l’horitzó cada matí.

Envejo aquell qui beu cervesa

i riu amb els seus amics a les nits.

Envejo qui sap quan ha de patir

i, quan no, simplement gaudeix.

Envejo qui sap ser feliç.

Oh, tant de bo la guerra encara fos un art!

Amb orgull m’allistaria per fugir.

Si no sé viure, encar sabré morir.

I tallar mil colls, i disparar cent pistoles,

i ser tan insensible, tan fet de ferro i cendra,

que mil Nalles, Selenes o Enkelis em fossin igual!

Que l’Albada no em digués res, tampoc el crepuscle,

que ja no plorés pels morts,

que les ferides tant se’m donessin.

Ser capaç de desflorar mil jovenetes

i no tenir remordiments.

Acoltellar l’enemic a la gola

i que el record d’elles no tornés.

Anar-me’n al llit al capvespre

ebri d’oblit i prou fort com per no plorar

i que la meva única dèria fos la batalla de l’endemà.

I que en els ulls moribunds d’un jove ferit

no pogués veure-hi mai res. Ni llast de records.

I que el dia que morís, travessat per una bala de mosquet,

ja no es dibuixés ni tristor ni felicitat als meus llavis.

Només fredor. La fredor de l’oblit.

La fredor d’haver-ho oblidat tot.