Adagio per un soldat caigut en l'oblit

Adagio per un soldat caigut en l’oblit

L’assalt ha acabat. La ciutat ha caigut i les banderes onegen triomfants als pals. A fora, a un pla amarat de clapes que abans fou verd, jau un soldat mort. Una bala l’ha perforat el pit i li ha rebentat el cor. Té els ulls blaus, glaucs, oberts mirant cap al buit, amb l’esguard perdut. La mà dreta encara aguanta dèbilment el fusell amb la baioneta. De sobte s’apropa el sergent major Blackburn amb el tinent Conrad.

           

            -Mira, a aquest pobre nano l’han destrossat el pit.

            -És molt jove. Quants anys devia tenir?

            -No més de divuit.

El seu nom era William Adams i era de Virgínia.

Va créixer a la plantació de tabac del seu pare, un home que volia que estudiés lleis. Però ell volia ser soldat. Una nit va conèixer una jove filla d’un capatàs que es deia Clara. Es van enamorar… fatídicament. Ell ho va comunicar al seu pare i el plantador ho va prohibir taxativament. Era tan maca… de cabells castanys i ulls verds com les maragdes, com la gespa, i tenia els llavis més flonjos de tota Amèrica. Li agradava jugar a Criquet amb els nois de les hisendes veïnes i passar les nits al riu, pescant truites i bevent cervesa d’amagatotis.

Quan el seu pare va amenaçar la Clara per tal que no es tornés a apropar al seu fill, ella s’hi va negar. Aleshores va acomiadar el seu pare i li va prohibir tornar a la plantació sota pena d’apallisar-los. En William no ho va suportar i aquella mateixa nit es va foragitar de la hisenda.

Va arribar al quarter de Valley Forge, on va entrar al servei del mariscal von Steuben, principal aliat de George Washington al camp de batalla i cap de l’entrenament de les seves tropes. Va haver d’aprendre a oblidar-ho tot. Va fer pocs amics, es va tornar reservat. Quan van tirotejar el seu millor company, en Charles, ell no va vessar ni un plor. No va tornar a plorar, ni a somriure, mai més. Es va tornar de pedra. L’amor perdut li va matar els sentiments.

Dia a dia matava britànics. N’escapçava els cossos, els tallava la gola, els buidava el mosquet al pit… però mai plorava. Només, al principi, pensava en la Clara. Finalment va aprendre a oblidar-la. Sabia que vivia només per matar casaques roges.

Finalment, en el setge de Yorktown, una bala li va destrossar el pit. Va caure fulminat als pocs minuts, però va tenir prou temps com per veure el rostre de la Clara als seus ulls quan estava al terra dessagnant-se. Hauria somrigut… hauria plorat… però no va fer res. Era un home fet a si mateix. No va moure un múscul de la cara. La Clara ja no significava res per a ell. Havia caigut, i què? Qui el recordaria? El pare l’havia repudiat i la Clara havia desaparegut per sempre. Aleshores, sabedor que estava sol al món i que ningú no el recordaria, va cloure els llavis que un dia aquella mossa alegre de camp havia besat i va mirar al cel. La vida era així… viure sabent que un dia has de morir. Va deixar anar el fusell i va notar com se li anava la consciència. Moriria en pocs segons. Va veure de nou els ulls i els llavis de la Clara, però el seu cervell no va ser capaç d’entonar un míser “Adéu”. En aquell moment va expiar, i sabia que ningú no l’esperava. Havia perdut la capacitat de sentir. Els plors ja no li deien res.

            -Enterrem-lo, no, Sergent?

            -Sí. És massa jove com per podrir-se aquí, tot sol.