Un dia a Nova Vilnius II

En Netinkamas la mira als ullets. Són petits i corbs, però la lluïssor hi és patent. Li pren la mà. Ella té uns dits menuts i fins i ell els té forts i poderosos. Duu un anell d’acer. Li acaricia el palmell de la mà molt dolçament amb els polzes i la Elektrenai tanca els ulls amb un somriure.

           

            -Per què sempre estàs tan sola, Elektrenai?

            -Perquè estic trista- li respon, sense obrir els ulls.

            -I què t’entristeix?

            -Aquesta ciutat.

            -Què té Nova Vilnius?

            -No ho veus? És una terra amarada de cendra. Tot és igual, tot és monòton. Arreu fa pudor a benzina cremada. Fa fred. Els carrers són bruts. I tota la gent és igual.

            -Tu no ets igual.

            -Tu tampoc.

S’apropa l’italià i li pregunta a en Netinkamas què vol prendre. Ell demana un cafè molt curt. Mentrestant l’Elektrenai deixa anar una llàgrima que li raja per la galta. Ell puja la seva mà i amb el dit l’asseca i li fa una carícia. Baixa després, des de la galta, fins els llavis, i hi joguineja. Són tendres i tenen un cert descoloriment.

            -Per què m’estimes?- li pregunta ella.

            -Perquè sí.

            -Què em veus?

            -Tendror.

            -No sóc tendra. Sóc dèbil.

            -No ets dèbil. Estàs ferida. T’han ferit.

            -Gràcies- diu, molt tímidament, ella.

            -I tu, què em veus a mi?

Ella vacil·la una mica abans de respondre.

            -Sé que ets diferent.

            -Vaja… i per què?

            -Tu no pots anar amb tots aquells per voluntat pròpia. No ets tan cruel.

L’italià li duu el cafè i ell l’assaboreix. És calent i una mica amarg. Li posa una mica de sucre morè i fa un altre glop. Mentrestant, l’Elektrenai menja una cullerada de la nata que flota per sobre de la xocolata. Aleshores ella s’incorpora una mica i s’apropa a ell. Amb les dues mans li pren les galtes. Són ben afaitades, no com la de la majoria dels nois, peludes de quatre o cinc dies. Les hi acaricia amb els polzes. Ell somriu i la mira als ulls elèctrics.

            -M’electrocutes…- li diu en Netinkamas.

Ella li apropa els llavis i el besa. Posa la seva boca sobre la d’ell i nota la calor humida dels seus llavis incitants i ardents. Ell la pren per l’esquena i l’Elektrenai tremola de plaer. Finalment se separen.

           

            -Tens gust a nata, Elektrenai.

            -Tu tens gust a felicitat.

Paguen i se’n van. De camí a casa seva, a l’autobús, parlen.

            -Què vols fer quan surtis de l’institut?

            -Vull fer medicina. M’encantaria ser cirurgiana, per això em passo les tardes tancada a casa estudiant. I tu?

            -Vull estudiar filologia neovilnial. M’encanten les llengües.

            -A mi també.

L’Elektrenai l’agafa per les solapes de l’abric i violentament el besa. Li passa el braç pel clatell, envoltant-lo, i ell l’abraça per l’esquena.

De camí a casa ella reposa el seu cap sobre el pit d’en Netinkamas. Apropa l’orella al cor i el sent bategar molt lentament, molt suaument. Tanca els ulls i escolta els batecs mentre li posa la mà sobre el ventre. Ell li acaricia els cabells. De sobte, la imatge del seu pare llançant-se de cap al riu li assalta la ment i comença a gemegar.

           

            -Què et passa, Elektrenai?

            -El meu pare… el meu pare…- no pot més que dir, plorant.

            -Tranquila… jo tindré cura de tu- i li fa un petó als cabells i un altre al front.

            -Deus ser un àngel- diu ella, amb els ulls blaus plorosos.

            -Sí… saps? Al cel em vaig trobar el teu pare.

            -I què et va dir?

            -Que tingués molta cura de tu, petita.

Ella somriu.

Arriben a la casa i pugen al pis. No hi ha ningú. Com de costum, la calefacció funciona a tot drap. Per la finestra es veu l’enorme xemeneia de metall per on surt la fumera de la benzina: és la tèrmica de Kekšuo. És senzillament depriment.

La llum és tènue i lleugera. En Netinkamas s’asseu al sofà de pell quartejada de tan vella i es treu l’anorac. De sobte, l’Elektrenai desapareix. Ell es queda sol a l’estança i pensa… per què ha malbaratat tant de temps anant amb aquells imbècils, quan tenia una noia que l’estimava? Se sent culpable. Aquella noieta d’ulls d’electró ha sospirat per ell durant anys i mai ho ha sabut veure. Ha estat imbècil.

Ella torna. Apareix al saló en roba interior. Els sostenidors li amaguen els pits “discrets”. Sap que no és important… ell l’estimarà per com ella és per dins. S’apropa al sofà davant el mutis d’en Netinkamas i li comença a descordar la camisa blava. A sota, els abdominals marcats com planxes de marbre són recorreguts suament pels dits de l’Elektrenai i amb els polzes li acaricia els mugrons. Després li besa el pit. Tot ell tremola plagut. Li acaba de treure la camisa i ell l’agafa per la cintura, ficant els seus dits per darrere, a sobre del seu cul. Ella el besa llargament i li baixa pel coll, petonejant-li les jugulars. Després, amb les mans, li descorda els pantalons i li lleva la roba interior. El seu membre erecte li demana la passió que tants anys ella ha desitjat i que no deixarà escapar. Ella s’acaba de despullar traient-se les calces i els sostenidors i li fa un petó de nou al seu enamorat.

Finalment, s’asseu sobre el ventre d’en Netinkamas i ell li besa el clatell dolçament. I, arribat el moment del clímax, ell la penetra i fan l’amor.

No oblidarà mai… l’electricitat que l’ha recorregut en aquell moment de coronació de l’absolut. Ara, per fi, comença una nova vida.

Enmig de la consumació, ella vessa un plor. Però ja no és pel seu pare… sinó per l’oblit. Tot forma ja part d’un passat que mai tornarà.

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.

Joan Salvat-Papasseit – La meva amiga com un vaixell blanc