A Catalunya violada

A Catalunya violada

-Qui ets tu, oh bella jove de ros cabell?

Per què aquest rojos llavis estan marcits?

Per què és cremada, aquesta blanca pell?

Per què ploren aquests dolços ulls blaus, pansits?

-Oh, jove pietós i gentil caminant!

Ho agraeixo però no mereixo això.

Mil joves molt més belles t’estan desitjant.

Com et fixes en algú tan fràgil com jo?

-Bella rosseta de plorosos ulls de cel,

Explica’m, ho demano si us plau, què ha passat?

No et vull fer mal, ajudar-te és tot mon anhel,

Qui humiliar-te, fràgil àngel, ha gosat?

-Jovenet de negra i fina gavardina,

Mira els estudiants, la font, les belles flors!

Què és ço que a apiadar-te de mi et commina?

Per què vols eixugar els meus amargs plors?

-Estàs al terra, nua, fràgil, colpejada;

Ets jove, celestial, etèria i desitjosa,

Tot apunta a una verge violada

Per d’algun indecent la verga ardorosa.

-Allunya’t de mi, vil i fastigós bastard!

Només desitges del meu cos la calidesa

I, si no ara, de ben segur que més tard

T’aprofitaràs de la meva candidesa!

-Àngel meu, no et vull fer mal, sóc home de bé.

Mai gosaria humiliar el teu honor,

Per poc que pugui amb amor et guariré,

Així doncs, deixa’m extingir el teu fosc plor.

-Oh jove estudiant, d’on surt eixa devoció?

Em mires amb ulls propers, no ardents. Per què?

Només sóc una meuca presa per la por.

I tu em vols ajudar. Vull saber, per què?

-Bella deessa de llavis ardents de foc

que ara es tenyeixen de mortal morat:

Deixa que el teu plor s’assequi amb el Xaloc.

Digues-me ton nom. Qui violar-te ha gosat?

-És un home poderós, baix, fort, dur, morè

que cada cop que la seva espasa empunya

em diu fred, despietat, mordaç, vil i serè

“avui et violaré, bruta Catalunya!”.

-Sant Jordi! Tu de Guifré n’ets la casta filla!

Devot de genolls davant teu em postraré.

Del guerrer Otger Cataló ets la pubilla!

Ara i sempre, tos peus, amor meu, besaré.

-Aixeca’t. Aixeca’t. Aixeca’t, per favor!

No sóc més que una baixa meuca desvirgada

i per res del món mereixo el gran honor

de la teva bella i clara testa inclinada.

-Bella Catalunya, vine amb mi, per favor!

Amb fresca aigua tes ferides jo rentaré,

amb petons d’esclau  i amb pietosa dolçor

les nafres que poblen el teu cos guariré.

-Un jove que m’estima, no em vol violar!

Als teus braços em llenço, etern amor meu!

Si mon pare veiés com em vols adorar

de la seva forta host en series l’hereu.

-Catalunya, sóc teu! Tu ara pren-me ben fort

perquè, en l’ascensió fins el teu alt regne, sant,

de caure’m no en vull tenir la mala sort

mentre, corprès per tu, entono el teu cant.

-Estudiant de bell rostre d’amor coronat,

tu que m’has escollit entre mil d’altres millors,

per què a mi? Jo només tinc un cor trencat,

a ma terra erma no creixeran tes llavors.

-Bella Catalunya, fes-me un dolç petó,

ara al teu costat amb ma força camino.

Pren-me en un fort petó teu, entendridor,

perquè Catalunya! Jo bojament t’estimo!

-Però, per què jo, tan fràgil? No ho puc entendre.

Europa i Amèrica et donen dolça mel.

La teva sincera passió no puc comprendre.

Per què m’has escollit a mi, jove rebel?

-Si per una tendra joveneta en perill

no puc sentir un plor expressar mon amor

quan em miri el matí al clar espill

mai més podré veure lluir el meu honor.

-Als teus ferms i candorosos braços em llenço.

Oh, com n’ets, de bell i bo, noble estudiant!

Amb tu ara un nou i clar futur començo.

Amb orgull seré la teva esposa i amant.