Que em fa mal el cor d’estimar-te
A l’àngel del nord.
Que em fa mal el cor d’estimar-te,
que em defuig la vida de tant dolor,
que em fa mal la gola de tant cridar-te,
que em defuig la força, perdre’t em fa por.
Que em sento els llavis marcits parlar esclaus,
que em sento el pit cremar de solitud,
que em sento la ment perdre en tons ulls blaus.
Enkeli, vine! Tu ets mon absolut.
Em cremes l’ànima com si fossis gel,
i veure’t, només veure’t, és mon anhel.
Entenc el sentiment, entenc la belleza, entenc el amor, entenc la solitud, entenc la dependència. El que no entenc del teu poema son elements com "l'Àngel del nord" o "Enkeli".
ResponEliminaSé que la teva poesía es molt tancada. Molt personal. La meva poesía es més oberta. No fico noms, no fico referents específics, simplement parlo dels meus sentiments. Ho comparteixo amb els escassos lectors que tinc i aquests se senten identificats amb les meves paraules. Pot ser que fins i tot els ajudi.
Amb molt de carinyo.
El fret.