Un dia a Nova Vilnius

Com a mínim s’hi està calent. De sobte un so ronc i estrident que penetra com un martell pneumàtic sona a l’estança i la noia es recargola sota les mantes. Sap que, si ella no es lleva, no la llevarà ningú. Finalment decideix fer-ho, s’incorpora i a les palpentes encén el llum. Tot el llit grinyola sota seu. Al prestatge de sobre descansa l’osset de peluix blanc amb qui sempre havia dormit de nena. Ara, només li duu records d’innocència, de prats humits i de pluja, molta, molta pluja. Apaga el despertador japonès fabricat a la Xina i es dirigeix a la dutxa. La seva mare encara dorm i el pare es va suïcidar.

Sota la dutxa pot ser ella mateixa. Ho va aprendre d’un escrit d’en Viktor Marijampole, el seu autor de relats preferit. Allà fa el mateix que la Rakel, la noia d’aquella història tan curiosa: es deixa anar els cabells castanys i deixa que l’aigua bullent li ragi pel pàl·lid clatell.

Tanca els ulls i pensa en tot. L’escola, les amigues, els nois, la festa del cap de setmana, l’alcohol… Després obre els ulls i mira cap a baix: té uns peuets menuts i dansarins i unes ungles perfectes. Mai ha estat grassa i té un ventre pla. Quan es mira els seus pits els veu petits. A ella li agrada dir-ne “discrets”. Mai ha entès la Kekše: els seus pits enormes la converteixen en el blanc de tots els nois de l’institut i el seu cul prominent i arrodonit la fa anar –per voluntat pròpia- de llit en llit. Ella té el cul quadrat, prou subtil com per què cap caçador afamat s’hi fixi, i n’està orgullosa. Sempre ha cregut que anar com una barjaula pel món degrada la dona. Una cosa és ser una seductora, l’altra, ésser una meuca. Quan s’acaricia els mugrons sota la dutxa l’electricitat la recorre de dalt a baix. Tant se li en fot, que siguin petits! Si algú mai l’ha d’estimar, no serà pels seus càntirs.

Surt de la dutxa i es mira al mirall. Hi ha una cosa de què sí n’està molt orgullosa: quan va néixer els seus pares no sabien quin nom posar-li i van veure en aquell nadó petit i dèbil una brillantor elèctrica en els seus ulls. I se li va quedar “Elektrenai”. Els seus ulls li agraden, molt. Els considera la seva millor atribució.

S’asseca el cabell amb la tovallola i es vesteix. Fa fred, a fora. Va a esmorzar: pa torrat, mantega, melmelada i llet amb cacau . Agafa la cartera i surt al carrer. Viu en un dels suburbis d’aquella maleïda ciutat: Nova Vilnius. Fa un fred que pela, glaça. Les botes s’agafen fortes al paviment i es dirigeix cap a la parada del bus. El panorama és desolador. Arreu hi ha pisos funcionalistes, quadrats com soldats, i es veuen les xemeneies de la calefacció de la ciutat, que cremen benzina dia sí i dia també. Les van construir els invasors.

Els autobusos estan que es cauen de vells i bruts. Entra, pica el bitllet i s’asseu a un cantó on no la puguin veure. Mentre va passant pels carrers es veuen els ancians empobrits, els nens amb les motxilles, els empresaris amb vestits i corbates… finalment arriba a l’estació del centre i es dirigeix a l’institut. Tot just quan entra va a fer un cafè a la màquina. No és massa bo, com la majoria del que hi ha a la ciutat, però desperta.

Quan entra a classe s’asseu a primera fila. Pràcticament és l’única persona que ho fa. La friqui de l’Elektrenai, li diuen. A la fila del darrere seuen tots els poixets i les nines de porcellana, “les de cul rodó”, com en diu ella. La classe comença i el professor no demostra cap interès. Està tan desmotivat, tan fart de suportar els amics de la Kekše que la seva feina s’ha tornat un monòton.

A l’hora de l’entrepà surt de l’escola i se’n va a un local que hi ha al costat. El regenta un italià molt sec i adust que, emperò, fa el millor cafè de tota Nova Vilnius. Allà es pren una bona tassa i es menja l’entrepà. Sovint pensa en el seu pare. Amb prou feines ella tenia cinc anys quan es va llençar al riu de cap, fart de tot. No pot evitar vessar un plor, tot i no saber per què.

Sobtadament, per la vorera del costat del cafè, passa un noi. L’Elektrenai deixa anar un sospir. És en Netinkamas. Ella sempre l’ha estimat, tot i que ell no ho sàpiga. Sol anar amb la Kekše i els fantasmes dels seus amics, però és diferent. Només hi va per no estar sol, però realment no en vol saber res. Són superficials i frívols, a més de cruels. L’acompanya en Žiaurus, el pitjor de tots ells. De sobte veu l’Elektrenai i li dirigeix una mirada de mofa. Comença a riure sorollosament mentre ella acota el cap i s’amaga la cara entre els cabells castanys. Marxen tots dos de camí a l’estanc, a comprar tabac. Apura el cafè i se’n va.

La classe acaba i ella torna a casa. No hi ha ningú. Es fa un dinar ràpid. Una mica de Börsch i iogurt per postres. Renta els plats i comença a estudiar. Vol anar a la universitat i ser metgessa, vol ser una gran cirurgiana i salvar nens malalts a l’Àfrica i, per a això, ha d’estudiar molt.

Arribades les sis, duu gairebé tres hores estudiant, plega veles. Es posa la jaqueta de nou i torna a agafar el bus: farà la segona visita del dia a l’italià. El bus és igual de brut i vell que als matins, només que va gairebé buit. La foscor s’ha apoderat de la ciutat i els fanals elèctrics ho il·luminen tot de manera molt depriment. Molt… ostàlgica. La famosa Östalgia que feia embadalir els esnobs a ella la consumeix. Arriba a l’estació un altre cop i s’encamina al bar. És buit. Treu un bitllet de cinc i paga una xocolata calenta amb nata. Per fora passa una vella vestida amb parracs i un ancià estossegant. De lluny se sent el xiulet de la policia i un gos famolenc bordar al costat d’uns cubells de deixalles. Els ulls de la noia tornen a plorar mentre remena la nata melangiosament.

Aleshores un fet inesperat passa. Una persona entra al bar. L’Elektrenai està obnubilada mirant la xocolata i no veu qui és, però s’asseu davant seu. La mira fixament. De sobte, molt dolçament, l’agafa pel mentó i li aixeca la vista, mirant-li els ulls blaus i elèctrics. I, com un regal del cel, com un Sol de mitjanit, li apropa els llavis i li fa un dolç i fugaç petó als llavis. És humit, és subtil, és tendre, és sincer. És un bes d’amor.

            -Hola, Elektrenai- li diu. I ella respon.

            -Hola, Netinkamas.