Adagio per un tinent enamorat (Per llegir escoltant la cançó)

Adagio per un tinent enamorat

En aquella festa es van conèixer. La donava el senyor d’aquelles terres, un comte immensament ric anomenat Bennet. En aquells temps ell, Henry Plummer, era un jove tinent de l’armada de divuit anys. Ella era la filla de l’amfitrió. Es deia Selene Bennet i tenia setze anys. Van passar la major part de la vetllada junts, a un racó apartat de la sala de ball, conversant alegrement sobre les aventures d’ell. Ambdós eren escocesos de naixement, tot i que ella era d’origen anglès i ell tenia ascendència sueca. Li va narrar com va participar a la batalla del Nil, sota el comandament de Lord Nelson, i mil altres narracions més, fantàstiques a les seves oïdes de joveneta. No va voler ballar amb cap home més que no fos el jove Plummer. La nit va acabar amb l’Albada i es van acomiadar amb la promesa d’escriure’s. El jove tinent, per primera vegada, estava enamorat.

Van mantenir una fogosa correspondència durant aquelles setmanes. Ella s’imaginava als seus braços i ell no podia més que pensar en un futur no gens llunyà d’un matrimoni. Una tarda de dissabte li va enviar un penjoll de diamants de l’Àfrica amb una carta que només deia “un dia ens casarem”. Ell ja la veia seva…

Un dia, Henry Plummer reposava al llit a casa dels seus pares i va entrar un servent amb una carta. Ell la obrí i veié la fatalitat. Selene estava promesa a un altre home i no podia mantenir durant més temps aquell amor idíl·lic. Plummer es va sentir destrossat. Durant uns quants dies va vagarejar pels camps, absolutament begut, regalant la seva vida a l’alcohol i els opiacis. Finalment va prendre una decisió: embarcaria de nou.

Al poble tots van anar a acomiadar-lo. Fins i tot Selene hi va ser. El tinent feia realment goig, amb la seva casaca blau marí amb botons daurats i el bicorni negre, muntant un cavall completament negre. Ella se li apropà.

            -Henry, per què marxeu? Quedeu-vos. Aquí teniu la vostra vida.

            -No tinc vida sense vós, Selene.

Sense deixar temps a un plor, un somriure o un comiat més cordial, va ensellar el cavall i va marxar, deixant tots darrere seu amb el rostre moix. Al cap d’uns dies de posades i camins va arribar a Portsmouth. Va embarcar en la seva fragata, la Syren. Allà va retrobar tots els seus amics, superiors i subordinats.

Al cap de dos dies, la Syren va salpar amb rumb al Pacífic. Durant el trajecte tothom es divertia menys ell. Estava moix i passava el temps lliure tancat a la cabineta dels suboficials composant poesies a la que havia d’haver estat la seva promesa. Quan van passar el cap d’Hornos tothom tenia molt de fred. Ell no notava diferència entre Hornos i Rio de Janeiro. Sempre tenia el mateix fred.

Finalment, a la llunyania, van veure l’objectiu. Un vaixell francès de guerra, la Marsellaise. Tothom va començar a entonar càntics de guerra i ell va pensar “si no és avui que moro, és que ja sóc mort fa temps”. Sense pensar-s’ho dues vegades, va netejar la pistola, va canviar la clau i el sílex del pedrenyal i va posar-hi una bala. En duia dues més al talabard de sobre la casaca. Va anar a la roda i va esmolar el sabre que el seu pare li va regalar quan va fer els quinze. El mànec tenia un lleó daurat.

Els dos canons de proa van tronar amb palanquetes. Calia destrossar les veles de l’enemic, més ràpid. Enmig del bombardeig tots els infants es van preparar. Els suboficials es van saludar. Sobretot, ell tenia molta estima amb el seu segon tinent, un nano de disset anys d’Aberdeen anomenat Peter Crowe.

           

            -Molta sort, Peter.

            -Sort, Henry. Que els Déus t’emparin.

Amb les veles destrossades, la Marsellaise es va deturar i els nois de la Syren es van preparar per l’abordatge. Els homes del capità John Howard turmentaven amb canons de pivot i mosquets els francesos quan la brigada d’en Henry va creuar a la nau enemiga. Allà els esperaven els francesos, perfectament armats. En Henry va apuntar a un mosqueter francès i li va buidar la pistola al cap. Va caure fulminat. Va treure el sabre corb i va cridar una paraula.

            -Selene!!!

Va esquivar un francès i li va fer un tall al ventre. Després, un altre a un oficial al cap. Quan la coberta va ser neta van baixar a l’interior. En baixar l’escala l’esperava un sergent d’armes amb una destral. Tot just entrar li va descarregar el cop a la mà i Henry la va perdre enmig d’un enorme crit de dolor. Sense rendir-se, amb la paraula “Selene” tatuada als llavis, va agafar el sabre amb l’esquerra i li va enfonsar al coll, tacant-se de sang la camisa. En John Boyle, el tercer tinent de la brigada, va disparar a un artiller que intentava enfonsar el Syren amb un canó i va posar-se esquena contra esquena amb en Henry. De sobte va arribar en Peter Crowe perseguit per dos infants francesos i es va unir.

Van combatre contra deu francesos, gairebé acorralats, fins que van arribar els homes del capità Howard. Un cop els defensors es van rendir, els dos tinents van anar a l’alcàsser. Però faltava en Peter. El van anar a buscar per tot el vaixell i el van trobar, al costat d’un canó. Tenia el ventre destrossar per un dispar de pistola. Estava fred i morat. El dia següent, juntament amb tots els cossos, va ser llençat al mar. El metge va haver de curar la nafra a en Henry, que va perdre la mà per sempre, juntament amb la lluïssor dels ulls que feia mesos que havia perdut.

Van arribar a Macau i després a Calcuta. En Henry seguia escrivint poesies. Finalment, després de molts mesos de navegació, van arribar a Portsmouth de nou. Havien passat quinze mesos de ruta. Amb prou feines va haver arreglat els papers amb la Royal Navy i va haver rebut la seva medalla al valor, va ensellar el cavall i va anar a Aberdeen a veure els senyors Crowe.

Quan va arribar, va haver de comunicar als seus pares la tràgica mort del tinent Peter Crowe, davant els plors de la seva mare vinclada als braços del seu marit. Només els pogué donar la casaca del seu fill, l’espasa i la medalla al mèrit militar. Només era un nano de disset anys.

Després, aquell mateix dia, va tornar a casa. Els pares el van rebre com un heroi de guerra, mutilat com estava. El primer que va preguntar va ser “I la Selene?”.

El pare el va dur a un parc que hi havia al darrere de la casa dels Bennet, amarat de tombes. En una, feta en pedra blanca, hi havia esculpit un àngel i una inscripció: Selene Bennet (1783-1800). Havia sucumbit a la tuberculosi. En Henry només va poder dir “Pare, deixeu-me sol”.

La nit va caure al cementiri i ell va plorar durant tot el crepuscle. Finalment, a l’abraçada de la foscor, va treure la pistola, la va carregar i va mirar la tomba de Selene.

            -Adéu, estimada meva. Me’n vaig a reunir-me amb tu.

Va apuntar al seu cap i va pitjar el gallet. Un tro sord va sonar al parc i tots els ocells van volar…