Cant per Atenea/Niké
Ets lluny en la distància, com la primavera
quan ens gela el cor la foscor de l’hivern.
I ta amistat, tan elevadora, no era
ni mai pogué ser un besllum d’amor etern.
Seria un cel apropar les nostres ments
i, per a mi, poder enriquir-me de tu;
naixerà de nou l’amor. Niké, no ho sents?
Però ets tan lluny! Oh, voldria estar segur!
I com tremolo, quan penso en el passat,
replet de camps erms d’estima i de petó!
I com somnio amb el futur desitjat
amb tu, Atenea sàvia. Però no!
No em deixis, no, que el teu bes m’amanyaga!
Com ho faria, si era sense tu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada