Madeleine sota la cascada

Madeleine sota la cascada

A Madeleine

Heu-me aquí a l’albada primaveral.

Mira com canten els ocells!

Com la cristal·lina rosada jeu sobre les fulles!

L’herba és tova i acaricia els meus peus nus

i es doblega davant meu. Com n’és, de verda!

Com n’és, de tendra! Com s’assembla als meus ulls!

Em pessigolleja els pedestals i xiuxiueja

amb el delicat passar de la brisa del matí..

Canta, herba, canta, que he vingut a gaudir amb tu!

Allò, allà s’entreveu una cortina d’aigua

que refresca l’aire boreal glaçat.

M’hi apropo i es veu, majestuós, tot ell.

Foss. Foss. Foss… avui seré teva.

Em trec el blanc vestit que em guarda

sóc jove i casta, i vull perdre el candor.

Sóc nua, Foss m’observa

-ets trapella, joveneta-.

El polze es posa suaument a l’aigua

-és freda, com el teu esguard, Foss-

però sé que per dins em desitges.

Camino pel teu pur rajar

alegrement xipollejant dansarina.

Príncep gentil, em sents tocar-te?

La meva mà travessa la teva cortina

i dins nota el buit. Espera! No és buit,

sinó ple de pervers anhel, desitjós.

Desfés els meus cabells. Dansaran al compàs del teu tacte

mentre els beses i els cargoles.

Veus aquests llavis? Són teus. Degusta’ls! Endolceix-los!

Besa’ls! Besa’ls! Besa’ls! Mossega’ls!! Són teus!

El teu tacte em cau pel coll –besa’m el clatell-

i recorre les meves espatlles corbes. Em notes?

Com tremolo per tu?

Quins llavis, que em besen el corbar.

Quins llavis, que m’assaboreixen la jugular.

Baixa, Foss. Baixa, Foss, sense por. Baixa, Foss.

Veus aquests pits? Com, rodons i alts,

ferms i tendres, blancs de neu

et miren i els prenc entre mes mans?

Vine, acompanya els meus dits.

Sents? Sents? Sents com tremolen

amb les carícies, amb els petons?

Mentre siguin teus lluiran alts i orgullosos

i ningú altre els profanarà sota el vestit

i el seu foc roent t’incitarà al bes

i a cada pit un vermell, dues brases

que et faran cremar de desig. Tulta!*

Baixa, Foss.

Sents el meu ventre pla? Toca’l!

Besa’l, per favor! Fes-me tremolar!

Fes que una pulsió elèctrica se m’endugui!

Fes que em deleixi sota l’aigua!

I adorm-t’hi, Foss, reposa-hi els teus cabells

vellutats d’aigua fresca.

Baixa, Foss. No tinguis por. Davant l’horitzó estem sols.

I darrere no m’importa. Potser a tu sí? –No.

Sents el tacte suau? Sents el tacte agosarat?

Ets al jardí, la boca del temple sagrat.

Però encara has de viatjar més.

Gira la cintura, segueix les mans.

Veus com s’agafen? Veus com premen fort?

Escolta el tronar del fuet! T’agrada?

Fes-lo petar! No tinguis por, sóc per sempre teva.

Sóc Madeleine, la teva amant.

Ja has viatjat prou, vés a resar!

Canta el Culte de Venus!

Veus la meva mà? Segueix-la.

Mira com hi penetra. Dins hi ha l’enemic. El Tabú.

Treu l’espasa, esmola-la i entra-hi valent!

Oh, quin crit d’èxtasi, quin panteixar!

Com l’aigua penetra al meu cos, sobirana!

Ressegueix la meva pell, besa’m tota!

Quin plaer prohibit, Foss, el que tu m’has donat!

Ara marxo a viure la vida esclava.

Et tornaré a veure?

Tornaré a ser teva, sublim Foss?